Els plebiscit

El plebiscit (Plebiscitum) a l'antiga Roma fou una votació assembleària dels plebeus. Deriva del llatí plebs scitia (el que agrada al poble). Plebiscit fou el nom aplicat a les lleis aprovades pels comicis tribunats, a proposta d'un tribú de la plebs. Inicialment no eren lleis ja que els comicis no podien regular qüestions que afectaven als patricis però amb el temps van agafar la consideració de lleis (leges) vers la meitat del segle V aC després del decemvirat, i es va consolidar durant el segle IV aC.

El plebiscit va ser a l'origen, una decisió adoptada per la plebs en exclusiva, sense intervenció dels patricis. L'Assemblea estava presidida per un plebeu, un tribú popular o un edil popular. Tots els votants eren plebeus, i la norma votada era sol per als plebeus no obligant a ningú més. L'acord adoptat és sol un acord (scitum) i l'assemblea no tenia caràcter de comicis sinó de consell (concilium).

A diferència de les lleis, no precisava dels auspicis previs, ni tampoc de ratificació del senat romà des del 462 aC o 449 aC que no obstant va ser generalment sol·licitat.

Els plebiscits van adquirir major relleu progressivament. El 465 aC el dictador Quint Hortensi va fer votar pel Comicis centuriats la llei que obligava a tots els ciutadans a acatar els plebiscits.

El plebiscit originalment designava als caps plebeus, votava normes del seu interès (inviolabilitat de tribuns, protecció de les assemblees, dret de vot, etc...) i exercia jurisdicció criminal sobre els plebeus de les tribus. Més tard estengué la seva competència a assumptes d'interès general.